Et desitjo, un bon any

Anticipació del nou any 

continuïtat amagada 

vida vella,

disfressada.

El pes del temps reposa en un calaix.

Obre'l. 

Mai no desfaràs el meu encanteri.

Certeses

Recordo quan em preguntares el motiu pel qual havia deixat d'escriure. Vas insinuar que no m'inspiraves. Això no és cert.

Certeses

Haig de parlar-te del silenci
d’una cambra buida;

de la quietud

d’una rosa pansida.

És una cançó distorsionada;

versió d’una tonada

en quatre cordes.

Una veu trencada;

quatre notes tortes

en la solitud d’una tarda.

Del silenci

d’un vespre

damunt la gespa.

De tu

i la teva llum;

d’un gessamí

i el seu perfum.

Cordes

Cordes

"What'll you do when you get lonely
And nobody's waiting by your side?"

Layla, Eric Clapton.

Ha estat un mes inquiet. Un mes majoritàriament de pluja. Un mes de rutines noves. D'anar amunt i avall. D'obrir el paraigües amb precaució. De saber que el vent vindria de cara. De caminar de pressa. De vigilar el cotxe de l'esquerra. De no trepitjar el bassal de la dreta. De mirar el rellotge amb un gest seriós. De comptar les hores. De no recordar els mesos compartits. De passar pàgina. D'oblidar-te. D'anar fent. 

I d'apropar-se a la boca del metro.

Les escales. No rellisquis. Passadissos. Ràpid. El tren. El xiulet. Nervis. Pèrdua. Empipament. Un músic. Una guitarra. Acords. Layla. Clau de fa. Tu. Tu i la teva veu.

Els seus ulls

Els seus ulls

Els seus ulls foscos donaven seriositat a un rostre poc acostumat a les lamentacions.  Era aquella seriositat falsa, que no pot convèncer ningú, i tanmateix pot amoïnar aquelles persones que desconeixen l’essència d’allò que la seva mirada configura.

Els seus ulls foscos no han nascut pel teatre. Aquells que els coneixen bé no poden ser engalipats per les paraules. Quan algun mot surt dels llavis només us cal fixar-vos en la dimensió que adquireixen els seus ulls per comprovar si es tracta d’una enganyifa. Immediatament, si el rostre ha volgut amagar la felicitat d’un somrís emmirallant-nos amb serietat, alceu la mirada als seus ulls. Descobrireu que el somrís encara hi és, íntegre. 

 Era una tarda de diumenge quan vaig recordar el que era descobrir això en una persona. Feia molt de temps que no analitzava mirades desinteressadament. Possiblement les circumstàncies m’empentaven a cercar quelcom més llevat dels mots, que m’envolten diàriament i que poques vegades assoleixo captar. 

Era una tarda de diumenge quan la serietat va emmascarar un somrís intentant retenir-lo. Ella li digué: “Estàs rient per dins. Ho diuen els teus ulls.”

Reflexions

Reflexions

Aquells que em coneixen saben que la paraula no ha sigut mai allò característic que em defineix. I possiblement tampoc ho és l’eloqüència, l’oratòria o la fluïdesa. Ni la feminitat, entesa com allò socialment imposat a les dones des del seu naixement. Som com els altres ens veuen o això diuen. No obstant, fins i tot jo crearia algun tipus de discrepància. Seria impossible trobar un mot que definís la meva essència de la mateixa manera que ningú té la mateixa interpretació d’una novel•la, d’un poema o d’una pel•lícula.

Sé on sóc encara que sovint no ho sembli. No sé on vaig i dubto que ho sàpiga en un futur proper. Sovint tampoc no sé amb qui estic caminant. I possiblement això és perquè visc més temps als núvols que tocant les voreres. És quan algú o quelcom m’empeny al buit que reacciono, desperto i me n’adono que hi ha alguna cosa diferent en l’ambient, que quelcom se m’escapa. I descobreixo que el temps que ha passat és infinitament major del que n’era conscient. Dies, setmanes, anys? Qui sap; és tot tan relatiu. A cop de calendari tot és clar però us ofereixo un repte. Mesureu el dia que esteu neguitosos per un esdeveniment important, per una cita, per un examen... Compareu-lo amb aquell dia que us heu trobat un amic que feia temps que no veieu. Duren el mateix?

Visc als núvols, deia. I no sé perquè. Possiblement m’hi han anat empenyent a través dels anys. O potser no és just donar-li la culpa als altres. En qualsevol cas, sóc jo la que és aquí i no els altres. Com hi he arribat? Qui sap. M’hi quedaré gaire temps? És possible. Des d’aquí és tot més senzill. No hi ha res millor que agafar quelcom amb perspectiva. El problema és que sovint la distància que agafo no em permet veure les coses com són realment. Ni sentir-les.

Fa uns anys escriure em permetia una visita ràpida per on sóc ara. Era suficient i commovedor. La tornada era afalagadora i podia conviure amb els diferents aspectes de mi mateixa. Però això va acabar fa ja molt de temps. Començar a escriure va suposar per mi trobar una via d’escapament provisional fins a poder arreglar-me a mi mateixa. La via d’escapament provisional es convertí en una necessitat. I ja sabeu com són aquestes coses, marxen quan més les necessites. El temps sense escriure em va deixar sense via. He tornat però no és el mateix. Les meves paraules no produeixen el mateix efecte. No creo personatges. No invento vides.

(ins/des)pə'reɪʃən

(ins/des)pə'reɪʃən

This is the moment my imagination unleashes

And only one issue concerns me.

Can you see it?

This is the moment my sorrow vanishes

And an unusual emotion surrounds me.

Can you feel it?

This is the moment my night ends

And the dawn begins to break.

Can you see it?

This is the moment the snow melts

And the earth is all awake.

Can you feel it?

But in a minute everything changes.

I’ve heard that silence before.

But in a minute everything vanishes.

I feel my tears once more.