· Once upon a time...

Et desitjo, un bon any

2011-12-31T19:11:00.000+01:00

Anticipació del nou any

continuïtat amagada

vida vella,

disfressada.

2011-12-28T21:08:00.000+01:00

El pes del temps reposa en un calaix.

Obre'l.

Mai no desfaràs el meu encanteri.

Certeses

2011-12-06T22:34:00.001+01:00

Recordo quan em preguntares el motiu pel qual havia deixat d'escriure. Vas insinuar que no m'inspiraves. Això no és cert.

Certeses

Haig de parlar-te delsilenci
d’una cambra buida;

de la quietud

d’una rosa pansida.

És una cançó distorsionada;

versió d’una tonada

en quatre cordes.

Una veu trencada;

quatre notes tortes

en la solitud d’una tarda.

Delsilenci

d’un vespre

damunt la gespa.

De tu

i la teva llum;

d’un gessamí

i el seu perfum.

Cordes

2011-11-30T14:15:00.001+01:00

Cordes

"What'll you do when you get lonely
And nobody's waiting by your side?"

Layla, Eric Clapton.

Ha estat un mes inquiet. Un mes majoritàriament de pluja. Un mes de rutines noves. D'anar amunt i avall. D'obrir el paraigües amb precaució. De saber que el vent vindria de cara. De caminar de pressa. De vigilar el cotxe de l'esquerra. De no trepitjar el bassal de la dreta. De mirar el rellotge amb un gest seriós. De comptar les hores. De no recordar els mesos compartits. De passar pàgina. D'oblidar-te. D'anar fent.

I d'apropar-se a la boca del metro.

Les escales. No rellisquis. Passadissos. Ràpid. El tren. El xiulet. Nervis. Pèrdua. Empipament. Un músic. Una guitarra. Acords. Layla. Clau de fa. Tu. Tu i la teva veu.

Els seus ulls

2011-07-05T23:45:00.003+02:00

Els seus ulls

Els seus ulls foscos donaven seriositat a un rostre poc acostumat a les lamentacions. Era aquella seriositat falsa, que no pot convèncer ningú, i tanmateix pot amoïnar aquelles persones que desconeixen l’essència d’allò que la seva mirada configura.

Els seus ulls foscos no han nascut pel teatre. Aquells que els coneixen bé no poden ser engalipats per les paraules. Quan algun mot surt dels llavis només us cal fixar-vos en la dimensió que adquireixen els seus ulls per comprovar si es tracta d’una enganyifa. Immediatament, si el rostre ha volgut amagar la felicitat d’un somrís emmirallant-nos amb serietat, alceu la mirada als seus ulls. Descobrireu que el somrís encara hi és, íntegre.

Era una tarda de diumenge quan vaig recordar el que era descobrir això en una persona. Feia molt de temps que no analitzava mirades desinteressadament. Possiblement les circumstàncies m’empentaven a cercar quelcom més llevat dels mots, que m’envolten diàriament i que poques vegades assoleixo captar.

Era una tarda de diumenge quan la serietat va emmascarar un somrís intentant retenir-lo. Ella li digué: “Estàs rient per dins. Ho diuen els teus ulls.”

Reflexions

2010-09-20T02:02:00.008+02:00

Reflexions

Aquells que em coneixen saben que la paraula no ha sigut mai allò característic que em defineix. I possiblement tampoc ho és l’eloqüència, l’oratòria o la fluïdesa. Ni la feminitat, entesa com allò socialment imposat a les dones des del seu naixement. Som com els altres ens veuen o això diuen. No obstant, fins i tot jo crearia algun tipus de discrepància. Seria impossible trobar un mot que definís la meva essència de la mateixa manera que ningú té la mateixa interpretació d’una novel•la, d’un poema o d’una pel•lícula.

Sé on sóc encara que sovint no ho sembli. No sé on vaig i dubto que ho sàpiga en un futur proper. Sovint tampoc no sé amb qui estic caminant. I possiblement això és perquè visc més temps als núvols que tocant les voreres. És quan algú o quelcom m’empeny al buit que reacciono, desperto i me n’adono que hi ha alguna cosa diferent en l’ambient, que quelcom se m’escapa. I descobreixo que el temps que ha passat és infinitament major del que n’era conscient. Dies, setmanes, anys? Qui sap; és tot tan relatiu. A cop de calendari tot és clar però us ofereixo un repte. Mesureu el dia que esteu neguitosos per un esdeveniment important, per una cita, per un examen... Compareu-lo amb aquell dia que us heu trobat un amic que feia temps que no veieu. Duren el mateix?

Visc als núvols, deia. I no sé perquè. Possiblement m’hi han anat empenyent a través dels anys. O potser no és just donar-li la culpa als altres. En qualsevol cas, sóc jo la que és aquí i no els altres. Com hi he arribat? Qui sap. M’hi quedaré gaire temps? És possible. Des d’aquí és tot més senzill. No hi ha res millor que agafar quelcom amb perspectiva. El problema és que sovint la distància que agafo no em permet veure les coses com són realment. Ni sentir-les.

Fa uns anys escriure em permetia una visita ràpida per on sóc ara. Era suficient i commovedor. La tornada era afalagadora i podia conviure amb els diferents aspectes de mi mateixa. Però això va acabar fa ja molt de temps. Començar a escriure va suposar per mi trobar una via d’escapament provisional fins a poder arreglar-me a mi mateixa. La via d’escapament provisional es convertí en una necessitat. I ja sabeu com són aquestes coses, marxen quan més les necessites. El temps sense escriure em va deixar sense via. He tornat però no és el mateix. Les meves paraules no produeixen el mateix efecte. No creo personatges. No invento vides.

(ins/des)pə'reɪʃən

2010-08-29T00:20:00.009+02:00

(ins/des)pə'reɪʃən

This is the moment my imagination unleashes

And only one issue concerns me.

Can you see it?

This is the moment my sorrow vanishes

And an unusual emotion surrounds me.

Can you feel it?

This is the moment my night ends

And the dawn begins to break.

Can you see it?

This is the moment the snow melts

And the earth is all awake.

Can you feel it?

But in a minute everything changes.

I’ve heard that silence before.

But in a minute everything vanishes.

I feel my tears once more.

Words, Words, Words.

2010-08-28T02:14:00.010+02:00

Words, Words, Words.

No tot es pot traduir, no. Sempre hi ha quelcom que es perd en el procés. Fins i tot el millor escriptor pot ésser considerat el pitjor de tots si el traductor té un bri de malícia. I no és cert això? Mai no heu explicat un acudit i heu afegit quelcom del vostre vocabulari que no hi era en l’acudit que us havien explicat? O en veure un quadre, com l’heu explicat sense deixar-vos cap pinzellada? Segur que algun cop heu sigut jutges de les obres que us heu llegit, retallant i retallant aspectes de la trama per compassió al vostre oient o simplement perquè heu posat tant poca atenció a un grapat de línies que ja les havíeu oblidades. I qui no us diu que aquestes línies són les que més va trigar l’escriptor a escriure? Qui no us diu que l’autor va deixar-hi l’ànima en aquell grapat de paraules? Per què considereu les paraules de lady Macbeth més importants que les de Malcom? I per què l’únic que podeu dir de l’Ophelia és que embogí o el seu tràgic final?

Darrerament, sento com si alguna cosa s’hagués perdut en el procés. Ha sigut aquest estiu? El darrer any? No ho sabria dir. Tinc la sensació aquella d’una idea que s’ha difuminat en el meu cervell i no la trobo. Mai us heu sentit d’alguna manera que no sabeu anomenar aquell sentiment? No sabeu la paraula i per més que la cerqueu és inútil. La ment és com una pàgina en blanc. Sí, així em sento ara mateix, com una pàgina en blanc que ha sigut esborrada a corre cuita. Hi queden bocins de llapis en alguns indrets però no són suficientment foscos com per fer-se veure. Malgrat no es vegin, la pàgina ha sigut utilitzada i te n’adones.

Com deia, quelcom s’ha perdut en el procés. I no us pregunteu si he guanyat quelcom? Sí, com l’acudit aquell que us deia, que afegíeu alguna paraula de la vostra collita. És possible. De fet, és tot tant relatiu que fins i tot ara mateix guanyar podria significar el seu antònim. És gràcies a les batalles perdudes que he pogut reflexionar i escriure. Sobretot he pogut escriure. I no és això guanyar? Qui mesurarà si el que he guanyat és equivalent al que he perdut? Com en aquell poema que el poeta dóna gràcies a la seva estimada per haver sigut rebutjat constantment. Gràcies a ella un poeta del segle 20 va poder expressar en versos el seu neguit.

El meu traductor personal ha embogit durant els últims anys. “Limita’t a traduir”, vaig dir-li, “o et perdràs en les meves paraules.” Hauria d’haver insistit més, haver pujat el to, fer-lo autoritari. Potser si m’hagués posat de puntetes mentre ho deia, les meves paraules haurien tingut efecte. Qui sap. La qüestió és que no puc trobar-lo enlloc. I em faríeu un favor d’avisar-me si el trobeu. No és que sigui masoquista, la veritat. Un traductor boig no pot ser bo, oi? I si tradueix malament què? Bé, puc suportar el risc. En qualsevol cas una traducció mal feta es pot modificar millor que allò mai traduït.

Paraules, paraules, paraules.

His Yellowish Hands

2010-07-07T17:37:00.009+02:00

HIS YELLOWISH HANDS

The yellow yarn was slipping from Nora’s creaky fingers. She was alone. A sunbeam went through the living room window. She was about to finish knitting a pair of shoes for the new-born baby Maya. Every single wool yarn chained a perfect symmetry that will shortly culminate in a black button on each side.

‘Don’t they look lovely?’ she said to one of her canaries. ‘They are yellow,’ she thought. ‘Oh, yes, like his hands.’

In spite of her vanishing memory she was capable of remembering his hands. His yellowish hands had lain motionless on the hospital bed. His stiff and thin legs had been covered by stinking sheets, the odour of which came from under them impregnating the entire room.

‘Is he having problems to defecate, again?’ the nurse asked Nora.

‘Yes. The enema is helping him do it. The smell is disgusting.’

The smell had produced a distorted image of the room in every visitor. The room length became more reduced and the air more oppressive and asphyxiating.

Nora had been with her daughter and granddaughter visiting her husband for months. The three women had been sitting on chairs placed on each side of the bed staring at the old man’s body. If they had been viewed from the sky they would have been seen as a distorted symmetry formed by three black circles around a white rectangle headed by a hairless caput.
They had remained in the same room for days until the artificial breath was not obliged to enter his rotten lungs. The old man was not waking up. That was a fact. Was it better for them to know his terrible doom? Didn’t any of them expect it? Does the hare hear the bullet after it is shot?

Nora’s face was grave but her fingers did not stop knitting. Her vision became blurred and she rubbed her eyes. ‘My sight is not as good as it was,’ she thought ‘nor my hands either. His hands were stronger than mine. My dear canary I remember the time we arrived in this land… ’

It was a hot summer in Badalona but not as hot as it had always been in the south. Nora and her husband had arrived penniless, with two children and obviously without a home. His hands were the ones which built the wood cabin they were going to inhabit for years. If you visit the village nowadays you will not find cabins but cheap blocks of flats. But there were plenty of cabins in the poorest boroughs inhabited by migrants of the wretched south. Believe me it is a true story as true as the green olives and brown acorns of the dry fair Extremadura.

‘We were very cold in the winter and very hot in the summer. It was awful but we were together. Believe it my dear canary: it is a true story as the yellow yarn of these shoes.’

His building ability went as far as his job as a construction builder allowed him. You may be reading this story from a flat built by his extraordinary hard hands. Nora’s husband retired early as a consequence of an injury in his back but his hands continued being worthy in the market. You may have eaten an apple touched by his hands. There was just one thing his hands were not able to do: writing. He was Mr. X every time he needed to sign a document. His wife wrote down the other important things such as telephone numbers, the lottery numbers or Christmas’ postcards.

‘A famous poet died yesterday. I don’t remember his name now, my canary. I suppose the disease was the same one. Do you know why I know that? The news always says ‘Mr.___ died this morning after a long disease.’ Oh, they always say the same thing when it’s the big C! They always say the same thing. Every time I hear that I also wonder the same thing. I wonder if the poet’s room smelt like my husband’s.’

The knitting needle stopped. It had already touched her wedding ring twice that night. Nora decided to take the ring off and put it on the table. She continued knitting.

‘He was a solitary man my dear canary! But he was handsome! Oh, of course he was! But the chemo weakened him. It made his face skinnier and uglier. But you know what my canary? His eyes were the same. Oh yes, the same ones I met in my pueblo.’ Her fingers did not stop knitting for a moment. ‘And yes, his hair disappeared. It vanished. Her hands were not same either. They trembled. The doctors said the shaking of his hands was caused by the brain and lung tumours and the weakness of the chemo. But you know what my canary? I don’t think so. They were wrong. His hands trembled because he was scared. Dear canary just imagine you were about to go to your home town after 40 years of being here! Wouldn’t you be scared my dear canary?’ she said opening her eyes widely. ‘Now, here they are! These yellow shoes are finished! Aren’t they lovely? Just like his hands.’

The Red Cloud

2009-11-20T20:16:00.007+01:00

Relat curt escrit el juny de 2009.

THE RED CLOUD

The clouds are in all shapes and sizes. There are sheep, fish and any kind of animal you imagine. They move in the time of the wind as if they do not want to reach the finishing line. Niamh looks at them profoundly. Time does not matter for her.

‘Those clouds are beautiful, Mummy!’

Niamh looks around startled. Her eyes seek his body over the grey ground. She has heard Dallán’s voice. Nobody and nothing surrounds her but walls and wire fences. But she has already heard his voice. It seems like Dallán was lying on the grass with his reddish hair spread around it, with his deep green eyes looking at the clouds and his left hand pointing them.

It is the first time in her life she is alone. She remains in the yard looking at the sky, where a red cloud is about to appear. She feels her throat being choked by an invisible hand. ‘It is the same feeling. Again.’

Her body was stuck on the floor as a tree that is not allowed to run away from the ground. Her nose bleed and the pain entered her head making impossible for her brain to work properly. Her head was touching the floor, whose cold relieved her pain. She wondered why the floor was not bloodstained. She would have prayed him to strike her another blow. She would have done it in order to allow her blood to go outside the room. ‘They will believe me, won’t they?’ she thought. But that was not going to happen.

‘Niamh! Stand up right now!’, a deep authoritative voice cried. Niamh felt a cold black metallic object touching her forehead. ‘Stand up, you bitch or I’ll kill you!’

Her white body was not affected by his words. The shouting continued but Niamh only heard the wind and saw the sheep shaped clouds. She felt the cold metallic object pressing her forehead stronger than ever. She wanted to tell him ‘Pull it! Pull it now!’ but she had to resign herself to think about it.

The phone rang and a slam was heard. She was saved again but it did not comfort her. White cotton met her nose softly absorbing the blood rapidly.

‘He’s gone, Mummy. I’m here. Don’t worry!’

‘Dallán, go to room. I’m OK! If he comes…’

‘Don’t worry! He’s away and he’s not going to came back till night. You know that!’

Niamh smiled soothed. She tried to stand up but her legs did not respond and her arms did not have enough strength. She went crawling at the sofa and managed to hold on to it. She finally sat down there.

‘Mum. I know where Dad put it away.’ Dallán stated firmly.

‘Really?’

‘Yes, Mum. You must take it and make it disappear.’

‘Yes. You’re right. Show me where it is.’

Dallán moved towards the drawer and pointed it. Niamh stood up with difficulty and opened it. There it was. It was big and black as she had imagined.

‘Dallán, you have to go to class, haven’t you?’

‘Yes. Will you be OK?’

‘Sure.’ she nodded looking at the drawer.

‘Ok. Take care, Mum. Bye!’

She did not answer. She looked at the drawer and took the metallic object on her hands. It was heavy. She touched the trigger carefully, then the barrel and finally the muzzle. She extracted the magazine and looked at it.

‘One will be enough.’ Niamh muttered while she felt her strength recovered. She saw the room becoming brighter.

Niamh went to her room and cleaned it with a handkerchief. She had made a decision. She would call her sister and ask her to pick Dallán up from the school. She would wait until the evening. She would put on some gloves and go into his room. He would be sitting on his chair writing an email. Niamh would call him – because she is not a coward – and after a shot everything would be finished.

It was 8 o’clock in the evening and everything was prepared. Niamh felt like the strongest woman in the world. She was different. She was young again. Her weakness had disappeared and her eyes shone. She was about to solve her situation and start anew. Niamh was not running away. She was facing him for the first time in her life.

Niamh walked towards her husband’s room slowly. She could hear some low noises behind that door. She was becoming more exciting as the moment approached. ‘Just one shot will be fine’ she thought. The gun was becoming heavier as the seconds went by. She was nervous. She heard the phone ringing but she ignored it. Niamh closed her eyes, opened the door immediately and shot. A bullet moved from the barrel to the muzzle and went out touching the air abruptly. A body fell down to the green floor. She had forgotten to call his name before shooting.

‘I am the force that turns the flower to the Sun!’ Niamh cried with her eyes still closed.

Niamh opened her eyes and she went a step backwards. Her mouth opened widely and her body became stiff. A shiver went through all her body. The green floor was bloodstained. The computer was bloodstained. The chair was bloodstained. His green eyes were open but they were not looking at the clouds anymore. His left hand held a piece of paper, where some words could be read from it:

‘I’m calling the police this very afternoon. You all can’t stand this situation anymore. Take Dallán and come with me.

Your sister that loves you,

Eileen.’

Niamh’s eyes lost her brightness. Her face darkened and her legs stiffed. A siren sound was heard and the door was broken down noisily.

La meva musa

2009-05-25T17:28:00.006+02:00

Escrit el 25 de maig a les 00.42.

La Meva Musa

Uns ulls lluents m'observen des de la cantonada d'aquesta habitació. Sabia que tornaria. Em mira fixament sense fer cap gest, cap senyal. La veig. És menuda, sense veu. Té la cara demacrada. És jove? No. Existeix des dels inicis de la humanitat.

És horrible. No puc mirar-la sense que em produeixi un nus a l'estòmac. No puc afrontar-m'hi.

Quan somriu és encara més devastadora. El seu somriure és la seva salutació de benvinguda. Em diu: 'Ja torno a ser aquí. Sabia que no podies passar gaire temps sense mi.'

L'odio amb totes les meves forces. M'adreça el llapis. 'Escriu o dibuixa. Tu tries'. Alegrament acceptaria el llapis i li clavaria a l'ull. L'esborraria aquest somriure malèfic. Però no puc. I ella ho sap. Sap que no ho faré. Sap que la necessito. És cert. Escric i això em fa veure-la menys horrible, menys maleïda.

'Ets la meva musa?'

'Sí.'

'Quin és el teu nom?'

'Solitud.'

Qui és?

2009-05-25T17:23:00.003+02:00

6 de març de 2009.

Qui és que sempre m'acompanya?
Qui és que vetlla les meves nits?
Qui és que em lleva amb mots a cau d'orella?
Qui és que en la foscor s'enfila al meu llit?
Qui és que amb la llum es disfressa?

No la veig però hi és.
M'odia amb coratge quan sobtadament m'oprimeix el pit fins al punt que puc mesurar l'aire restant.
M'odia però no m'ofega.
No em destruex perquè jo sóc l'única companya que té.
Sinó fos per mi, ella no existiria.

Fa tant de temps

2009-01-04T00:21:00.005+01:00

Fa tant de temps

Fa tant de temps que no escric que la mà se m'ha adormit. De la ploma res no sorgeix i minut a minut el paper es consumeix. Una teranyina envolta els meus ulls, que observen perplexes el full en blanc. Estic a vessar de sentiments i pensaments que necessiten ser expressats. Després d'oracions sense sentit, recentment guixades, el full en blanc esdevé un quadre amb pinzellades en totes direccions sense cap camí a seguir.

Sóc només titella del meu bolígraf. És ell qui traça els meus passos i qui m'obliga a endarrerir, a desfer el camí. És ell qui em lliura de les preocupacions, qui em resol problemes i m'aclareix misteris, mentre em transporta per carreteres infinites, per milions de paisatges i vides. Però és ell que aturant-se m'escurça l'existència, m'allarga el neguit i la impaciència. Em deixa sola amb els meus pensaments, m'enfronta als meus sentiments, em presenta les meves pors i em serveix en safata a la ment en blanc.

En una facultat qualsevol...

2009-01-03T15:02:00.004+01:00

En una facultat qualsevol

Un dia qualsevol entraràs a l’aula i a la cadira t’asseuràs, en un mes qualsevol d’un any qualsevol. I estarà plena, amb el professor corresponent assegut. I la pissarra serà al seu lloc i els guixos ben col·locats esperaran impacients.

A l’hora assignada l’estoig obriràs. Un bolígraf qualsevol damunt la taula deixaràs. Atentament al professor escoltaràs, ignorant la remor de fora l’aula. Per inèrcia, t’adreçaràs a agafar el bolígraf però no hi serà. Ni els llapis. Ni tan sols l’estoig que estratègicament havies col·locat. Descobriràs que la carpeta típica de la universitat també ha fugit.

Resta, però, un llibre qualsevol que encara la remor no ha pogut endur-se. L’agafaràs. L’obriràs per una pàgina qualsevol estrenyent les mans ben fort, anul·lant les seves intencions de fugida.

Malgrat l’esforç, una a una s’alçaran des del bell fons blanc groguenc i rugós. Una a una de l’A a la Z, formant paraules, oracions, interrogacions, admiracions i tot tipus d’enumeracions i ordres, en un idioma qualsevol. Prendran les il·lustracions com a banderes i marxaran bramant per la porta de l’aula.

I restaràs impassible aguantant encara un llibre que va ser. Estarà en blanc, inservible. La remor creixerà en aquella facultat qualsevol, un dia, un mes d’un any qualsevol i Tu estaràs sol/a en aquell espai que durant un temps fou una aula qualsevol.

Name

2008-08-23T13:00:00.016+02:00

Name

M'endinso per indrets inabastables
abnegant les paraules recordades,
tallant somriures immutables,
temperant petjades traçades,
habituant el malaurat destí,
esperant oblidar el teu somrís
whenever your memory comes to me.

Para que seas

2008-07-19T17:58:00.005+02:00

No tinc costum d'escriure en castellà. Però demà la meva àvia fa 70 anys. Vaig decidir fer-lo en la llengua que ella entén. Aquest sonet serà un dels seus regals d'aniversari. La vida s'ha de viure, s'ha d'existir però també s'ha d'ésser.

Para que SEAS

Si de mí la pena pudiera alejar

en alguna jaula la encerraría

y con mil cerrojos la cubriría

por cada rincón para así olvidar.

Si la tristeza pudiera distanciar

en mil cajones yo la guardaría

y las llaves al mar arrojaría

para así mis penas poder ahogar.

Solamente debo tener intención

si por no encontrar una jaula o un cajón

en mi corazón podría llevarla.

Mas si la pena allí se hubiera anclado

así convirtiéndome en una jaula

me hallaría como cuervo atrapado.

del dia 15, un any de bloc

2008-07-17T22:01:00.007+02:00

El dia 15 de juliol va fer un any que vaig crear aquest bloc. Què ràpid que ha passat el temps! I quantes coses han passat, eh? Només espero que pel pròxim any hi hagin més o les mateixes publicacions i que algú em llegeixi! ^^

Por

A obrir els llavis Por,

que només d’escriure paraules

ja mai mots articulin.

A obrir els ulls Por,

que la manca de mots em faci

només d’imatges viure.

Por, a que la veu creï de l’escrit

un Monstre.

Por, a que el so tremoli

distorsionant la paraula impresa.

Por, a que el neguit m’empresoni

dins la frondosa vall verda.

Por, a ésser paret;

temor a alçar la vista,

a esmentar, dirigir el meu so.

Por, a que la vida

esdevingui la mort.

Miracles

2008-06-24T17:01:00.004+02:00

MIRACLES

‘A miracle is to fall in love

With someone that loves you too’

He said with his deep brown eyes.

With joy he filled my days

When they were drowned by grief

As troubadours sang their lays

Leaf by leaf.

His words will vanish,

Their sound will change

As time and oblivion punish

Page by page.

Time will remove

His words, his face

From my heart's core

As death leaves

A body on shore.

If miracles do not appear

If he does not hear

The water falling or rain

Whom shall I blame?

Erlina, final

2008-05-18T20:53:00.004+02:00

Aquesta història arriba a un desenllaç. Aquí hi són les parts anteriors:

Erlina, primera part.

Erlina, segona part.

i el final:

20 d'agost de 2006,
18.00 hores.

He trigat uns dies a escriure’t perquè la llum ha marxat sovint aquest dies. Pensaves que ja m’havia oblidat de tu, eh? No ho faria mai, això!
Últimament no paro de pensar en la inscripció de la ploma i la carta que em va donar el meu pare. És tot molt estrany, no? No se suposa que no hauria de ser cap secret? Em pregunto si el meu pare l’haurà llegida. Potser l’ha escrit ell...
Com creu que esbrinaré què significa “Erlina”? I si és una paraula inventada, què? O una endevinalla? Mai he sigut bona per aquests jocs!
Avui no estic de bon humor. El meu pare diu que vol marxar a viure a Irlanda. Un amic seu li ha ofert un treball a Dublín. M’ha preguntat què em semblava i li he dit que jo tinc els meus amics aquí! No vull marxar!

“26 d’agost! Feia tant de temps! Anem!”

Agafà el seu xicot de la mà i començaren a córrer pel Carrer del Mar tot esquivant la gent que hi passejava.

“Els frankfurts! Les patates!”

Van seguir corrent fins a trobar-se de cop amb les vies del tren. Creuaren el pas soterrani.

“El mar! La platja! Anem-hi!”

De cop quelcom va caure de la butxaca. El so metàl·lic la va fer aturar-se. S’ajupí i recollí l’objecte.

L’àvia mira el calaix però no sembla que el vegi. Mira un calendari vell que hi ha a la paret. Si la vista no li falla, el calendari ja fa temps que no serveix. Tan de temps ha passat... On era ella? Les vistes de la finestra eren diferent. Fins i tot la finestra, segur.

“20 d’agost. 2006. 2021. 2056...”

20 d'agost de 2006,
18.30 hores.

Hola. És definitiu. Marxarem a finals d’aquest mes. Segurament la setmana vinent. Chess, no sé si podré escriure abans de marxar. He d’acomiadar-me de molta gent. Espero almenys poder tornar algun estiu...

Fins aviat,

Niamh.

“La textura de la sorra sembla diferent. Quan fa temps que no l’agafes és diferent fins que el teu tacte la reconeix. Després, t’adones que és la mateixa de sempre”.

“Ah sí? És cert, no m’hi havia fixat”.

“El mateix passa amb l’olor del mar. No t’ho sembla?”.

“Sí. El que et passa a tu em va passar quan vam arribar”.

“Em pregunto si el meu pare s’enrecordaria de la sensació que tens quan poses els peus a la sorra o de l’olor del mar...”.

“És clar que sí! Per cert, explica’m les llegendes...”

“Quines llegendes?”.

“Allò que va dir el teu pare. Vas dir que eren llegendes. Estic intrigat...”

“Sí. Bean Sidhe...”

“Què dius? Banshee? Un fantasma?! Va veure un fantasma!”

“You will with the banshee chat,
And will find her good at heart...”

Somriu. La memòria no li ha fallat aquest cop. Obre el calaix. És allà, immòbil. L’agafa. Les mans li tremolen i cau a terra. El tap metàl·lic s’ha desprès de la resta i rodola fins a topar amb la porta de l’habitació. Camina fins la porta i, fent esforç, s’ajup. Ha agafat el tap però quelcom ha succeït. Mira el terra totalment glaçada, aturada.

“Què és aquest crit? Qui és? Què hi ha algú aquí?”

No. No hi ha ningú. Torna la seva mirada cap el tap però la inscripció ha quedat enfonsada. De dins del tap ha sortit un paper que resta al terra, impacient.

“Erlina? La carta?”

Sí. És la carta. Havia romàs en el mateix tap tots aquests anys. L’obre. La seva cara sembla recuperar part de la seva joventut. Un altre crit, que aquest cop envaeix tota l’habitació.

“...And will find her good at heart
Sitting on a warm smooth mat
In the green hill’s inmost part.”

Dos crits. Dos dies. El mirall reflexa un rostre vell i pàl·lid, i un cos amb roba blanca. L’àvia el mira perplexa. Doblega la carta i la torna a deixar dins el tap. Posa el tap dins la ploma i la inscripció desapareix. No sembla haver-se’n adonat i torna a mirar el mirall. La faç vella és jove, però pàl·lida i el cos segueix envoltat de roba blanca. L’àvia somriu, es vesteix i surt al carrer. Un cotxe l’espera. Es puja i tanca la porta.

“A l’aeroport si us plau, Sandra”.

The Birds

2008-04-24T16:02:00.003+02:00

Aqui us poso la traducció a l'anglès del relat "Els Ocells". No queda igual que el relat en català però em feia il·lusió traduir-lo. De totes maneres sense les correccions d'un professor, la traducció no hauria tirat endavant.

If you ever read this blog: thank you, Matthew, for your help, advice, patience and kindness.

THE BIRDS

The birds are the only animals capable of plunging into the void and avoid a deadly fall. She and her mother play watching them. She looks at them carefully and, inquisitive, she asks her mother lots of questions.

“Mummy, that bird! Bird!”

“That bird? Do you like it?”

“Yes, yes! What’s its name?”

“It’s a sparrow. There are always many of them here.”

“I want one! Can I catch it?”

“No, Mar. The sparrows are difficult to catch. We cannot catch the birds that live in freedom.”

“Why not? It’s really beautiful! If we catch it and we have it at home, nothing bad will happen to him!”

“But Mar, if we cage the birds that have lived in liberty, they will die of grief.”

“And that? What’s that?”

“Which one?”

“That big and black one.”

“That is a raven! How weird! It’s not usual to find them in a city… Hurry up, let’s close the window! It’s about to rain and I still have to make lunch. If you want, you can make a drawing to give to your father.”

“Yes, mum! I’ll draw a sparrow!”

She remained observing the raven and watching the black clouds coming. She made a drawing that looked clearly like a sparrow and left it on the table to give it to her father when he arrives.

He did not take long to arrive. Immediately after, he asked if the dinner was already cooked and mumbled when he saw that it was not made. When she heard him, the mother speeded up finishing the lunch.

Mar heard her father and instantly, with a smile in her lips, she took the drawing.

“Daddy! I’ve made a drawing for you! Look, I’ve left a space there for you. You can draw whatever you want. So, it will be ours!”

“Oh! It’s a sparrow, isn’t it? I know what I can draw. Can I do it here? ”

“Yes!”

“It lacks a cage. All the birds have a cage, haven’t they?”

The mother turned round and looked at him. Mar, with confusion, said:

“But if you cage them, they die of grief!”

“Who has told you this stupid thing? Animals don’t die of grief. They don’t have any feelings. We have to cage them to prevent them from running away. Thus, we keep other people from taking them away.”

Mar looked at her mother but she turned round again to continue making the lunch.

He drew a cage upon the bird and hung the drawing up on the refrigerator.

On Saturdays, Mar makes cookies. She likes making pieces and going to the park to give them to the pigeons. However, it has been some days since she has been there. Her mother says the pigeons have left, that they are not in the park. Mar is clever and she knows that the pigeons always come if there is food around.

“Perhaps they didn’t like the cookies”, she thought while she was looking through the window.

“What are you doing, Mar? Come and let’s make cookies!”

“Cookies? Have the pigeons come back?”

The smell of the cookies came out of the window. Mar made them with excitement to give them to the pigeons of the park. But, deep down, she knew that for some strange reason they will never come back.

They had told her in the school that pigeons are dirty birds and some people poison them in order to make them disappear. Mar did not understand what they meant by “in order to make them disappear”. “This means that they will never come back”, she thought sadly.

“The cookies are ready! Come on, let’s put them on the table because your father will come home soon!”

Both of them set the table for lunch and put the cookies out for dessert.

The father, however, did not appear. It was not the first time it had occurred so the mother did not think about ringing him. She told Mar to have lunch, while she put the food in the oven.

“And the cookies?”, said Mar.

“Eat them or put them in the fridge. But you know that your father doesn’t like them.”

“Where is Dad?”

“He’s working, Mar. Go play in your room.”

Mar is a child about seven or eight years old. Her hair is blonde or brown, depending on the light. She is cheerful and sprightly. She likes drawing, playing with cars and dolls and she likes especially keeping her mother from being sad. Often, she makes drawings in front of the dining room’s window.

The sparrow is still on the refrigerator and Mar decides to start a new drawing.

“I’ll draw pigeons”, she thinks carefully.

“And they’ll eat cookies! They’ll realize that I thought about them and they will come back! Sure!”

“Mar! Help me to hang out the clothes. When you finish the drawing, we’ll go to the park with the neighbours”.

The clock struck six in the afternoon. The day was cloudy and a storm was predicted. Mar and her mother go out to the park with their neighbour and his children. Guillem has been divorced for some time and he lives with her three-year old daughter and his eight-year old son. It has been a long time since they went to the park together. Several minutes before they go out the door, the father appears.

“Daddy, hello!”

“Where are you going?”

“To the park! We’ll give cookies to the pigeons!”

“You know I don’t like pigeons.”

“Mar, go with our neighbour.”

“Yes, Mummy!”

Mar goes out and watches with the little Anna and Pau, the children of Guillem.

“Where are you going?”

“We are going to the park, to walk for a while.”

“I don’t like him. You know that I don’t like him.”

“Who? I need to stretch out my legs and Mar likes going to the park.”

“Why don’t we go home?”, he says taking her hand.

“No, Mar wants to go to the park. I’ve promised her.”, she says moving her hand away violently.

“Ah!”, Anna mutters.

“Are they playing a hand clapping-game? What are they saying? I can’t recognize the song”, Pau says.

“Let her go with your neighbour.”, he says.

“No. I want to get some fresh air too.”

“Come on, let’s go.”

“Yes, I know the song!”, Mar says and comes into the entrance way.

“Mum, are you coming? It’s been a long time, they are waiting for us!”

The mother comes out of the entrance way and they begin making their way to the park.

“What’s wrong, Mum?”

“Nothing, it’s a bit cold here.”

“Do you want to go back and pick up your jacket?”, Guillem says.

“No, there’s no need. I’m fine, thanks.”, she says drawing a smile.

Her eyes, however, do not lie. On the way to the park, she knows that it was not right to have left and was terrified thinking of the return.

“Mum, can I stay at Guillem’s house tonight?”

“You have to go to school tomorrow”.

“Don’t worry. She can come with us. This way you can have a rest”, Guillem says.

Once they have returned from the park, Mar goes to sleep at her neighbours’ house and her mother goes to her home.

“Sleep well, Mummy!”

“Behave yourself, ok? You are having lunch at school tomorrow. Don’t forget! But call me, ok? I’ll pick you up tomorrow afternoon and if you don’t have much homework, we’ll go to park because today hasn’t been a good day.”

“Yes! Give this to the Dad, please!”, Mar said as she gave the pigeon’s drawing to her mother.

“Yes, good night! Behave yourself!”

The door closed and she started looking for the keys in her bag. She became nervous immediately and, suddenly, there was a lightning. Then, thunder was heard in the whole building. The storm had arrived and it had no intentions of leaving. She continued looking for the keys. She felt a shiver shuddering through her body. Motionless, looking at the door, she was frightened. She had a lump in her throat and a strong anxiety pressed her chest so she could not breathe easily.

Once she found the keys, she tries to open the door but the key breaks. The piece remains inside and the rest of it is on the floor. There is no alternative but to ring the bell. The bell, however, does not work. Furious, she gives a deadly knock to the door and it opens. She remains surprised for a moment in front of the door. She does not hear anything inside the flat. Slowly, like a burglar, she makes some footsteps and goes through the door. She checks, like a policewoman, every corner. She closes silently the door and walks stealthily to the kitchen. The drawing of the refrigerator has fallen. She sees it and bends over to pick it up. But a breeze of wind, which has entered through the window, displaces the sparrow drawing some metres. Crawling, she arrives where the sparrow drawing stopped and takes it. While she is looking at the drawing, she notices something in front of her. For a moment she thinks the wind has blown in another object. Immediately, she realizes that she is wrong. They are feet. She recognizes them easily and a shudder runs through her body again. The hands, which are holding the drawing, change their colour progressively. They have become pale, as whitish as a corpse.

The darkness has left and the sun insists on making its own way. She is not able to move by herself. Her eyes weigh heavily, her legs force themselves to continue stretched and her arms remain immobile. She manages to open her eyes and she sees herself lying in the floor. Suddenly, a series of images startle her.

“A dream? Sure, for a moment I thought it was real”, she thinks.

She laughs soothed. It is difficult for her to stand up. She tries but her legs do not respond and her arms do not have enough strength. She begins to feel scared and crawls to the bathroom.

With an impulse she manages to hold on to a piece of furniture in the bathroom and she stands up. She finds herself in front of the mirror and cries out as if a ghost has gone through her. She realizes it is not the first time she has seen that face. The noise of the telephone wakes her up.

“Hello?”, she says with a bitter voice.

“Mum, this is me! I’m ringing from the school! Mummy?”

“Yes, I’ll pick up you when you finish.”

“How are you?”

“Nothing, I’m a bit tired. I’ll see you then.”

She goes to the school to pick Mar up and they leave to the park

“Mum, today is not sunny.”

“No, neither yesterday nor today. The storm that broke out yesterday doesn’t seem to have the intention of leaving.”

“Don’t worry, Mum. The sun will come back soon”, she smiles.

“Yes. I will be able to wear these glasses without people looking at me badly”, she thinks and smiles shyly.

They come back home and Mar is surprised. The drawing of the sparrow on the refrigerator is half torn and the one of the pigeon is in the entrance, torn in half completely.

“What happened?”

“Where?”

“The drawing! Why is it torn? Has Dad been…? The pigeons will never come back!”

Days and weeks pass.

“Mum, tomorrow is Dad’s birthday.”

“Yes, I know it.”

“Will we make a cake for him? A recipe was given to me at school the other day.”

“Ok, whatever you want.”

“Can we draw a pigeon of chocolate?”

“Your father doesn’t like them.”

The following day the father arrives home. The table is set and the cake is in the centre. However, there is only one plate and a spoon. Mar and her mother are on the balcony

“Mum! A swallow has fallen down here!”

“Yes, I see it! This means Spring is here!”

“No more storms?”

“I don’t know”.

“But it has fallen down. What can we do?”

“It has large wings. Do you see them stuck to the ground? It can’t fly at this way. You must hold it and throw it to the wind.”

“It will fall down!”

“No, it will spread its wings and fly on its own.”

The father approaches to the table and smells the cake. He takes the spoon and a piece of cake. He has taken the pigeon’s head. Mar looks at him with the swallow in her hands.

“Mum, Dad has arrived and he’s eating the cake!”

“It’s true. Let’s go!”.

“No, no! I’ve made it just for him. It’s his birthday”.

The mother looks at her disconcertedly. Mar throws the swallow to the wind and it spreads its wings and flies away. The father does not realize and continues eating the cake. Mar laughs, like she would never be able to stop.

“Spring has come! Everything will be alright Mum, you’ll see it”.

“Yes, tomorrow will begin a new day”.

The father continues eating the cake. Mar looks at her mother with complicity, Spring has arrived.

La llegenda més antiga del món

2008-04-17T23:40:00.018+02:00

Aquí podeu llegir els relats que es presenten al concurs organitzat per TMB aquest any:

http://www.tmbpledhistories.com/

i aquest és el relat que he presentat:

LA LLEGENDA MÉS ANTIGA DEL MÓN

Aquesta és una llegenda que transcorre entre generacions des de temps immemorials. Existeix des d’abans que la línia 2 fos línia 2, després de separar-se de la seva germana “la groga”; des d’abans que el metro fos metro, fins i tot des d’abans que la T10 estengués el seu monopoli per sobre el malaurat Bitllet Senzill. De fet, és tan antiga que fins i tot els americans del vell West en parlaven tot baixant de les seves diligències.

En les hores puntes el metro sempre és ple i això no canvia per molts anys que passin.La gent busca desesperadament un seient per escapar de la multitud. Es poden veure, fins i tot, curses olímpiques! Els pobres avis i àvies es queden sovint sense seients i, les embarassades prefereixen agafar l’autobús per evitar un part prematur.

Ara farà exactament un any, jo anava en un d’aquells vagons de metro de la línia 2 en aquelles hores que és millor no ser-hi. Abonyegada entre la gent veia com cada cop que un seient es quedava buit, algú s’asseia i així successivament. Vaig adonar-me que si la persona era jove, de sobte es tocava el nas, com si una mosca l’hi hagués pujat, s’aixecava del seient i baixava en la parada següent. Vaig començar a pensar que la meva vista estava fallant, però potser era l’estrès d’aquelles maleïdes hores.

Uns dies després, tot tornant de la universitat, vaig agafar el metro per tornar a casa. L’hora no era tan punta però tot i així hi havia molta gent. Des de fora del vagó vaig entreveure un seient buit. Ràpidament vaig adreçar-m’hi i vaig aconseguir asseure’m. Vaig treure un dels meus llibres de la motxilla i em vaig posar a llegir. Estava tranquil·la, ja que no m’havia de baixar fins a l’última parada, així que podia llegir tant com volgués. Llegia com en Darcy estava a punt de declarar-se a l’Elizabeth, quan em va entrar una picor insuportable al nas. Naturalment, vaig gratar-me i sorprenentment va aparèixer un Bitllet Senzill a la meva mà quan la baixava per continuar llegint. El vaig observar atentament, no m’ho podia creure. Com podia haver aparegut d’aquella manera? Vaig mirar cap amunt, però no hi havia cap forat al sostre del vagó. Vaig mirar al meu voltant però ningú s’havia adonat de res. La gent seguia abonyegada, concentrada en buscar un seient. Vaig tornar la meva mirada cap a la mà i el bitllet seguia allà. Era completament nou i vaig girar-lo per comprovar si estava usat. Efectivament, estava usat i seguia sense saber d’on provenia. Hi havia quelcom escrit darrere el bitllet. Posava: “Aquest és un seient reservat”. Vaig mirar el meu seient i sí, era un seient d’aquells grisos, reservats. Vaig tornar al bitllet: “Ja t’ho deia jo que és un seient reservat. Mira el teu voltant i veuràs que hi ha tot de persones grans esperant per asseure’s. Sé que et baixes a la meva parada, així que ja tindràs temps per asseure’t. Aixeca’t”. Una frase d’auguri finalitzava l’escrit, com si el meu futur estigués predestinat si no cedia el seient. El signant era el Sr. Ventura. Petrificada, vaig aixecar-me i vaig cedir el seient. El metro va donar una bolcada i vaig haver d’agafar-me a l’home que tenia davant meu. El bitllet ja havia desaparegut.

Vaig arribar a casa, rient com si d’una broma es tractés. Vaig adreçar-me al meu pare: “Estic estressada pels exàmens... Ho estic tant que mira el que m’ha passat avui...”. Vaig explicar-li tota la història. Ell, rient, va dir-me: “Ja has descobert la llegenda. És per això que van posar els seients reservats. La gent no cedia mai els seus seients i van haver d’habilitar uns pocs per a que les persones grans i embarassades poguessin seure. Tot i així, hi ha gent que encara no ha aprés la lliçó”.

Qui sap, potser és per això que en Joan XXIII es va jubilar...

- Ailbhe -

La edad

2008-03-25T17:25:00.024+01:00

Aunque pueda parecer raro este va a ser mi primer escrito en castellano.
Me dijeron una vez que los escritores deben decidirse por una lengua, no de cara a los demás sino por su propio bien. Aunque esta opinión es respetable, no la seguiré. Si alguien se pregunta '¿por qué?' la respuesta es sencilla. Primero, no me considero escritora. No me dedico a ello pues no me pagan y no creo que lo que escriba sea arte, literatura o como lo quieran llamar. Y segundo, escribo como me sale de dentro, es decir, escribo primero y pienso después.

En uno de estos días de aburrimiento y no saber qué hacer, me puse a pensar. Recordé que hay canciones o películas que me gustan que hace ocho o diez años que se crearon, publicaron o estrenaron. "Me siento vieja", pensé. Inmediatamente pensé que eso era una tontería. No me puedo sentir vieja porque no lo soy. ¿O sí puedo?

Realmente, la edad es algo que preocupa a quien se hace mayor. Será porque la muerte se avecina aunque sepamos que alguien joven no es inmortal. O tal vez sea porque nuestro cuerpo envejece. No podemos establecer la edad de un/a adolescente por su apariencia (y menos ahora que cada vez son más altas y altos). Sin embargo, sí podemos hacer un cálculo aproximado con aquellos que pasan de los treinta años.

Físicamente cuando nos hacemos mayores las manos se arrugan, los pechos se caen, la cara también se arruga (y cuando hablo de arrugas me refiero a hombres y mujeres), la piel se seca o suelen salir canas. Generalmente, las manos y la cara reflejan la edad porque las canas pueden salir cuando eres muy joven o no salir nunca.

El otro día estaba tomando un café en un bar, esperando a que una amiga viniera. Estaba atenta a la puerta pues mi amiga podría llegar de un momento a otro. En ese instante, llegó una pareja cogida de la mano. Este hecho es muy normal. Lo que no fue normal es que sólo les pude ver las manos. Era una mujer y un hombre, seguro, por el tamaño de las manos. Sí, y sé también que eran de diferente edad y que esa diferencia era amplia pues una mano estaba más arrugada que la otra. Automáticamente quise saber cómo era esa distancia de edad. Nada más.
Poco después, se quitaron los gorros que llevaban (os aseguro que hacía frío aquel día) y las bufandas. Se tomaron un café y un refresco, y se marcharon. Se dejaron un bolso rojo, muy bonito, en la silla. Por desgracia, me di cuenta tarde y no pude avisarlos.

Mi amiga seguía sin aparecer así que observaba la puerta con detenimiento. Entró otra pareja cogida de la mano. Llevaban guantes, gorros, bufandas y todo lo que se puede llevar en un día que hace frío. No pude ver nada, excepto sus ojos (sí, no estaba a mucha distancia de ellos). Uno de ellos se fue hacia la mesa donde la pareja anterior se había sentado. Cogió el bolso rojo y se fueron. La expresividad de sus ojos demostraba la química y la confianza que tenían.

Si los ojos reflejan aquello que el alma siente, me atrevo a decir que aunque el cuerpo envejezca los ojos no lo harán nunca y el alma, si crees en ella, tampoco.

you vanished

2008-03-15T22:04:00.008+01:00

You Vanished

You may say 'tis not true
but only in my dreams
Can I be really free.

"Forever" were your eyes
(shiny rays)
"Always" was your smile.

That's why
'twas not awake
when I was alive.

Come what may,
will yesterday
be today?

You must wake up
even if the sun is away,
don't be afraid.

I will wake up
even if the moon doesn't come out,
even if you vanish.

Erlina (segona part)

2008-03-11T22:01:00.010+01:00

Mesos després de publicar aquí al bloc les primeres pàgines d'aquesta història, aquí us poso la segona part. L'últim cop van ser quasi 4 pàgines i aquest cop és només 1. Així, es fa menys llarg i la història s'entendrà millor (suposo).

Aquí hi és la primera part:

Erlina (primera part).

I la història continua així:

La pluja va aturar-se definitivament. Ja havia arribat el vespre i els dos joves impacients volien tornar al lloc d’on havien marxat aquella tarda precipitats per la tempesta. Ell no n’estava convençut ja que tot i que ja no plovia, podia tornar-ho a fer. Ella, en canvi, semblava decidida a anar-hi. Coneixia bé l’indret i tenia la certesa de que no es perdria. N’estava completament segura.
No era el primer ni el segon cop que hi anava. Havien de passar pel bosc, on l’olor a pluja sortia per cadascuna de les fulles. Sabia que trigarien hores en creuar el bosc però havia de comprovar que tot hagués sortit com el seu pare desitjava.

“N’estàs segura? Segur que hi vols tornar?”

“Sí. No podré dormir fins que vegi que tot ha sortit com estava planejat.”

“D’acord però anem ràpid. No fos cas que torni a ploure.”

S’endinsaren en el bosc deixant enrere el camí asfaltat. Els núvols els seguien dissimuladament però els trons insinuaven tornada de la pluja. Els joves acceleraven cada cop que els sentien. Si la pluja finalment tornava, no podrien esbrinar si el pla s’havia dut a terme.

L’últim tro l’ha despertat del seu somni. No recorda exactament que somiava però era feliç. Ella tenia pocs anys, no recorda quants, i els seus pares encara vivien. Jeien davant els arbres i reien les gràcies del pare.
Sap que no és un record normal. És el primer cop que hi apareix d’aquesta manera. Sent que havia recuperat la seva infància. Havia oblidat el rostre de la seva mare, la seva personalitat i les rialles i acudits del seu pare.
Mentre mira les gotes que la finestra vella dibuixa, ho ha recordat. Bé, potser és el somni que li ha fet recordar. De sobte, s’adona que mai més tornarà a sentir-se sola. S’aixeca i, decidida, s’adreça al calaix. L’obre.

14 d'agost de 2006,
10:30 hores.

Bon dia Chess!

No fa gaire que m’he llevat i com he vist que feia sol, he aprofitat per escriure’t. Mira que sempre m’ha agradat la pluja però últimament li estic agafant una mica de mania... Però només és perquè la llum no para de marxar. És estrany que plogui tant i sobretot que la llum marxi. Som a l’agost, no? El pare diu que són les tempestes típiques d’estiu i que és normal. No ho sé... No n’estic gaire convençuda.

Ara he de marxar, que encara no he esmorzat!

Fins ara!

Niamh.

Els joves encara eren al llit. La tempesta els havia sorprès la nit anterior però el pla havia sortit com havien previst. Malgrat la pluja, les cendres seguien allà. Tot i que la terra estava mullada, seguien allà.

“Millor. No creus, reina?”

“El que?”

“Millor que hagi plogut”.

“Sí. Tot sembla tornar a néixer. Un cop ha deixat de ploure, tot sembla tornar a néixer. L’olor ens ho diu”.

“Sí, tens raó. Però hi ha quelcom estrany. No deixo de pensar en allò que el teu pare va dir”.

“Jo tampoc. He sentit llegendes però no, no és possible”.

“Llegendes? Vols dir mitologia, històries antigues...?”

“Sí, exacte”.

“No, no és possible”.

L’aroma a gespa mullada la desperta precipitadament. Sent escalfor a les cames.
“És el Sol”, pensa, “és el Sol”.
No és el Sol. Obre els ulls i intenta esbrinar d’on prové l’escalfor. No hi ha llum. L’habitació és a les fosques, sense cap tipus de llum.
Mira la finestra vella, com esperant trobar aquell Sol que tant ràpid havia fugit. No hi és. S’aixeca i s’adreça a la finestra. Ben cert és que no plou però el Sol és més enllà del que l’àvia pensava.

“Podia córrer, de pressa. Les meves cames eren joves...”.

pels fets del 4 de març de 2008

2008-03-08T13:40:00.017+01:00

Aquest bloc no pretenia ser polític o social, però els meus escrits no poden ignorar la realitat. Com a persona que em considero, les meves emocions i pensaments giren pel que succeeix al meu voltant.

Els i les estudiants han [hem] estat vistos com els dolents d'una pel·lícula on el director tenia carta lliure. I a hores d'ara, els diferents comunicats demagògics, suposadament innocents, desperten la més gran hipocresia que creia, innocentment, que disminuia. No senyores, senyors, en democràcia tota decisió és justa, encara que aquesta porti les pudors més ràncies del passat.

El nou circ estableix que ésser tractats pitjor que rates és legítim, per mantenir uns valors democràtics i qualitat a la universitat que britllen per la seva absència.

4 de març

Aneu, avanceu
sense pietat,
amb llibertat
passeu, sí, passeu.

Espanteu les mosques,
sí, a les fosques;
diferent color,
mateixa imatge.

Silencieu la veu
a cops de porra,
a cops de porra
passeu, sí, passeu.

because you are like the sun

2008-01-24T23:44:00.000+01:00

Nit entre el 23 i el 24.01.2008, fruit d'una conversa sincera.

The Sun

In his majestic way he arrives;
Darkness is lightened
but I can't even see my words.

a deadly shine
is his smile
and my heart is so rotten:
did you miss anything
you had never gotten?

The Will

2007-12-23T12:20:00.000+01:00

Un petit poema que he fet avui, 23 de desembre de 2007.

The Will

You can write down his words;
You can keep up his pictures.
You can cage a bird
but you cannot ensure its future.

You cannot prevent the children weeping
to make them smile.
You cannot cover his voice with tiles
to avoid its fading.

You cannot deflect darkness
to preserve brightness

-but you can look at the rising Sun
or wait for its setting-.

2007-12-21T22:55:00.000+01:00

Bones Festes!!

Passeu-les amb la gent que us estima i viviu-les intensament.

Us dedico aquest video. Aquí teniu l'enllaç Youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=-Poa7aNKdY4

El Conte

2007-12-14T14:02:00.000+01:00

És del 12 de juliol d'aquest any que ja marxa. És bastant simple i gens bo si voleu, però l'havia de recuperar.

El Conte

Amb la cistelleta

el Llop

(i la Caputxeta

d’un cop

amb la Lluna

i la panxa

ben plena)

Hi havia una vegada.

Concurs Literari

2007-11-25T14:39:00.000+01:00

Moltes Gràcies

Encara sembla que m'hagi de llevar demà i veure que ho he somiat. Segur que molts penseu que aquest concurs no és gaire important, i objectivament potser no ho és, però per mi ho és molt. Segurament és una de les millors coses que m'ha passat mai. I per què? doncs perquè era el primer cop que em presentava a un concurs i no m'esperava pas el resultat que ha tingut.

Com ja he dit a algunes persones, moltes gràcies a les que em vau acompanyar divendres. I sobretot també, gràcies per aquelles que us ho vau llegir quan us ho vaig demanar. Perquè en aquell moment possiblement el relat o no estava acabat, o en tenia seriosos dubtes sobre el seu contingut. I és per vosaltres que no ha acabat a les escombreries.

Escriure m'ha ajudat molt en certs moments i suposo que no m'he
perdut a mi mateixa perquè he sigut capaç d'expressar les meves idees i sentiments per mitjà de l'escriptura. Fent-ho he descobert que realment m'agrada i que és una de les coses que vull fer a partir d'ara.

Moltes gràcies gent, per llegir-me, de debó que és el millor que
heu fet. Sacrificar 5 o 10 minuts del vostre temps lliure per llegir un relat que no teniu obligació de llegir, diu molt de vosaltres. I ho dic sincerament perquè hi ha gent que no l'ha llegit perquè no ha volgut.
És legítim i no sóc rancuniosa en aquest aspecte. Ja he començat a
donar les gràcies personalment però com encara em queda molta gent
m'anticipo i ho dic per aquí :)

Moltes gràcies.

Per mi va ser un honor que la gent del jurat, gent que considero
importants i alguns certs ídols, se'l llegissin. Per això em vaig
presentar. Suposo que tothom necessita un cert reconeixement encara que els amics i família et llegeixin. Però en cap cas m'imaginava que pogués sortir escollit. I per això crec que us dec un agraïment! Perquè sense els que l'heu llegit no hi ha relat i això ho pensaré sempre!!

Ja ho vaig posar al bloc en el seu moment, quan vaig publicar el relat:

- Els meus personatges van viure en el moment que vosaltres vau llegir la seva història.

Sense això, serien quatre pàgines guardades a un calaix. I sense
les vostres opinions, crítiques i suggerències no l'hauria presentat a
concurs mai.

Per les persones que últimament dubten de la seva capacitat com a
escriptores: endavant, si us plau! de debó que ho feu de conya. Si no
m'agradés, us ho diria. No deixeu d'escriure mai, ok?

La imatge correspon al III Fòrum Contra la Violència de Gènere que s'ha fet enguany a Barcelona organitzat per la Plataforma Unitària Contra les violències de gènere.

Gràcies també a Spock i Neith, els meus amics blocaires!

'Els Ocells'

Sláinte :=)

Modificacions

2007-11-06T17:44:00.000+01:00

Només us escric per dir-vos que el relat "Els Ocells" ha estat modificat per últim cop. Per aquells que encara no l'heu llegit o per aquells que l'havieu llegit en les últimes modificacions, el podeu trobar aquí: http://achan12.blogspot.com/2007/07/recuperant-realitats-ii.html

La primera part d' "Erlina" també ha estat lleugerament modificada. La podeu trobar aquí: http://achan12.blogspot.com/2007/09/erlina-primera-part.html

En breu us publicaré la segona part (si l'estrès m'ho permet xD) Fins llavors, salut i tafanegeu el meu bloc (i els demés blocs que tinc enllaçats!)

Slain!

Només tu pots decidir

2007-09-07T16:22:00.000+02:00

Ho he escrit tal i com ha sortit i aquí ho teniu. =)

Només tu pots decidir

Tornes a lluir els vestits
com si la nit hagués robat
el color que duies ahir.

La innocència no t'acompanya
i el seu record dibuixa llàgrimes
que t'esborren la brillantor.

Què no te n'adones?
Conserva el seu record i viu.
Què no m'escoltes?

Agafa el teu vestit més llampant,
riu i oblida les llàgrimes,
decideix viure.

I no em malinterpretis,
ni viure és oblidar,
ni és deixar d'estimar.

Viure és tenir present
que no li agradava la foscor
ni dels teus vestits,
ni dels teus ulls.

Erlina (primera part)

2007-09-05T18:56:00.002+02:00

Penjo les primeres línies de la història que estic escrivint. Com no sé quin serà el desenllaç, ni quantes pàgines s'allargarà, la poso per parts mentre la vagi fent. Última modificació: 6 de novembre 2007.

Aquí us la deixo i vosaltres jutgeu.

Erlina

13 d'agost del 2006.

“Estimat diari” (és així? )

Fa temps que volia començar un diari. Avui t’he vist en una botiga i he sabut que és aquí on he d’escriure el que em passi a partir d’ara, el que pensi o simplement el que vulgui. M’agrada molt la fada que hi ha dibuixada a la portada així que el nom que he escollit és Chessynrae. És un nom elf. A què és bonic?És molt avorrit això de “diari”... A més, ets més semblant a una llibreta.

Per cert, jo em dic Niamh (es pronuncia alguna cosa així com “Niif” sense pronunciar gaire la “f”), com la meva mare. Ella era irlandesa, com el seu nom bé indica. Va néixer a Sligo i és allà precisament on vaig néixer jo. Quan ella va morir, jo era molt menuda i no recordo res d’ella. Només sé el que he vist en fotos i el que el meu pare m’explica.

Ara vivim en una ciutat molt a prop de Barcelona. El meu pare diu que aquí s’hi està bé però que no hi ha res com els llacs, les muntanyes, els rius i els arbres irlandesos. Allà el verd és sagrat i aquí insisteixen en fer-lo desaparèixer. Des d’on visc ara es podia veure el mar clarament. Segons el meu pare, s’hi veia fins i tot la sorra. Fa tants anys d’això que tothom sembla haver-ho oblidat. Ara amb prou feines podem veure l’horitzó i si per casualitat t’apropes al mar veuràs que no està menys brut que l’any anterior. Els pisos són els substituts dels arbres, els diners són el més important però ningú se n’adona que els diners no es respiren. El gris pel verd, els pisos pels arbres i els diners per l’aire i l’aigua...

Tinc 15 anys (què jove!). Alguns encara dirien que sóc una nena i que les línies que acabo d’escriure són els pardals que tinc al cap, propis de la meva edat. La veritat és que no m’invento res, només cal mirar el paisatge.

Jo em sento molt jove però no sóc pas una nena... Bé, sé pensar i reflexionar per mi mateixa, oi? El meu pare sovint diu que és justament per això que m’assemblo a ella. Mai m’ha dit coses dolentes sobre la meva mare. Segur que en tenia, com tothom, inclòs el meu pare. Sé que tot i que li agrada aquesta ciutat, perquè és on ha nascut i on va créixer, enyora la meva mare. En el fons sé que li agradaria retrobar-se amb ella. Deixaria aquest lloc per tornar a Irlanda?

Fa massa vent. No és gens normal aquí, en aquesta època. Em sembla que no trigarà gaire a ploure. M’acomiado abans que marxi la llum!

Fins aviat Chess,

Niamh

El vent es despertà i els curiosos núvols s’agruparen per observar com la cendra s'anava endinsant, cada cop més, en la terra. Les primeres gotes començaren a caure i, en un instant, la tempesta ja era damunt dels dos joves.

“Anem, reina. Ni tan sols avui el temps ens acompanya. No sé perquè coi no pot fer sol en una ocasió com aquesta”.

“No diguis això. La natura segueix el seu curs i no s’atura per res. Al cap i a la fi, res no ha canviat i no farà pas bon temps perquè tu ho desitgis, no?”

“Ja...”

“Abans els colors eren més vius, fins i tot quan plovia. Ara l’olor a pluja i el verd em semblen tan foscos que em marejo... Però fixa’t. Mira aquells arbres. Els veus? Porten segles allà palplantats, observant el seu voltant. Ahir ja hi eren, exactament igual que ara. I aquell ocell d’allà? Què el veus? S’amaga de la pluja i ho seguirà fent el pròxim dia que plogui. Els colors sembla que hagin canviat però tot està al seu lloc, com els altres cops”.

“Anem reina que si continua plovent així agafarem un refredat”.

Malgrat la seva edat, l’àvia es troba bé de salut. Els anys l’han feta sàvia, tant llesta com el diable i la seva intel·ligència no ha canviat.

La tempesta ha marxat i les gotes d’aigua es dilueixen en el vidre davant l’imminent aparició del Sol.

Aparquen el cotxe davant la porta. Ambdós baixen del cotxe excepte l’àvia que prefereix quedar-se dins. Observa com la seva filla i el seu marit avancen lentament, apropant-se a la porta. És un edifici blanc, recent pintat, amb portes automàtiques. Per l’exterior és similar a una casa.

Les portes s’obren, la filla i el marit entren i darrere d’ells tornen a tancar-se les portes. L’àvia pot veure perfectament que en comptes d’una casa allò sembla ben bé un hospital ja que l’interior és del mateix blanc característic. La seva filla i el seu marit s’han aturat en una casa que és semblant a un hospital. No sap exactament per què ho han fet però ho sospita i el seu rostre, de sobte, canvia.

L’àvia sempre ho parla tot amb la seva filla. Bé, de fet ja fa temps que no ho fan. Potser és aquesta la causa de que no li hagi sorprès. Però, malgrat tot, no pot contenir la tristesa. Entre la imatge borrosa i la pluja, que ha tornat, veu com la Sandra, que és la seva filla, i el seu company tornen ràpidament cap al cotxe.

13 d'agost de 2006,

21:17 hores.

Hola Chess! Com anem?

No he trigat gaire temps a tornar-te a escriure. La veritat és que no ho pensava fer fins demà. Ara està plovent un altre cop i no he pogut sortir en tota la tarda... T’he dit abans que marxava perquè el vent bufava tempesta. Al final la llum no ha marxat.

Ara t’estic escrivint amb una ploma que m’ha regalat el meu pare. Està gravada amb la paraula “ERLINA”, que no sé exactament què vol dir. El meu pare me l’ha donada perquè diu que era el moment ideal per fer-ho. Suposo que s’haurà adonat que he començat un diari i per això me l’ha regalada. M’ha dit que era de la meva mare. Es veu que ella escrivia molt, sobretot durant els seus últims mesos.

Per cert, no t’he dit el nom del meu pare encara! Es diu Carles. És maquíssim! Doncs ell, m’ha donat la ploma amb una carta que posa “per a la Niamh”. No sé el motiu d’aquesta carta però el meu pare m’ha dit que no la llegeixi fins que trobi el significat de la ploma. No entenc res. Això sembla una pel·lícula de misteri, no trobes? Tinc curiositat per saber què diu la meva mare a la carta i què hi té a veure amb la ploma.

Chess, me’n vaig a sopar!

Fins aviat,

Niamh.

Paraules

2007-08-04T09:44:00.000+02:00

Paraules

Aquell vent sí s'endugué les paraules
però el llop encara a la lluna plena
admirat udola mentre la nena
roman pacient encara recordant-les.

Se les endugué
tot esmicolant-les
i tot reduint-les
el temps fugisser.

Les llauraré
i un cop crescudes
les lligaré
i alliberades,

immutables restaran sempre més.

Quan no es pot dormir es fan coses com aquesta. Potser hagués sigut millor haver-me quedat mirant el sostre hehehe...

Data del quatre d'agost de 2007 a les 02.45.

No té títol

2007-07-24T23:44:00.000+02:00

Between my eye and my bow

slowly a wing appears

shall I fly like a spArrow

to go away from here?

Ho he fet ara mateix... A les 23.40 de la nit.

Com el dia.

Recuperant realitats (II)

2007-07-22T14:56:00.002+02:00

Aquesta és la segona part que vaig dir que posaria l'última. Encara em queden escrits per "recuperar" però que segurament no penjaré fins que els arregli... ^^ Aquest escrit el vaig començar al febrer i el dia 10 de febrer vaig passar les primeres pàgines a ordinador. Vaig fer una pausa pels exàmens i el vaig reprendre a finals de març. El 6 d'abril el vaig acabar però fins ara fa uns dies no he fet les últimes modificacions. Per tant, puc dir que entre dijous 19 i divendres 20 de juliol vaig escriure les modificacions. De moment, són les últimes i així ho penjo. Si en faig més, ho posaré i actualitzaré la data.

Modificació més recent i definitiva: 6 de novembre de 2007.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

-Mikel Laboa-

Si li hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat.

Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.

I jo...
Jo el que estimava era l'ocell

Els Ocells

Els ocells són els únics animals que poden precipitar-se al buit i evitar que la caiguda sigui mortal. Ella i la seva mare juguen a observar-los. Els mira amb atenció i, curiosa, li fa tot tipus de preguntes a la seva mare.

“Mama, aquell ocell! Ocell!”

“Aquell ocell? T’agrada?”

“Sí, sí! Com es diu?”

“És un pardal. Sempre n’hi ha molts per aquí.”

“En vull un! El puc agafar?”

“No, Mar. Els pardals són difícils d’agafar. Els ocells que viuen en llibertat no els podem agafar.”

“Per què? És molt maco! Si l’agafem i el tenim a casa segur que no li passarà res de dolent!”

“Però Mar, si tanquem en una gàbia els ocells que han viscut en llibertat, es moren de pena.”

“I aquell? Què és?”

“Quin?”

“Aquell negre i gran.”

“Allò és un corb! Que estrany. No és gaire comú trobar-los a la ciutat... Ràpid, tanquem la finestra que està a punt de ploure i encara he de fer el dinar! Si vols, ves a fer-li un dibuix al teu pare.”

“Sí, mama! Li faré un pardal!”

Es quedà mirant el corb i veient com els núvols negres s’apropaven. Va fer un dibuix que semblava clarament un pardal i el va deixar damunt la taula per donar-li al seu pare quan arribés.

Ell no trigà gaire en arribar. De seguida va preguntar si el dinar estava fet i remugà en veure que no ho estava. En sentir-lo, la mare es va afanyar per acabar d’enllestir el dinar.

La Mar va sentir el seu pare i de seguida, amb un somriure als llavis, va agafar el dibuix.

“Papa! T’he fet un dibuix! Mira, t’he deixat un espai. Pots dibuixar el que vulguis. Així, serà dels dos!”

“Oh! És un pardal? Ja sé quina cosa dibuixar, puc?”

“Sí!”

“Falta una gàbia. Tots els ocells tenen gàbia, oi?”

La mare es va girar i el va mirar. La Mar, amb confusió, va dir:

“Però si els fiques en una gàbia es moren de pena!”

“Qui t’ha dit aquesta ximpleria? Els animals no es moren de pena. No tenen sentiments. Se’ls ha d’engabiar perquè no s’escapin. Així, evitem que algú altre se’ls pugui quedar.”

La Mar va mirar la seva mare però la mare es tornà a girar per seguir fent el dinar. Ell dibuixà una gàbia damunt l’ocell i penjà el dibuix a la nevera.

Els dissabtes, la Mar fa galetes. Li agrada fer-ne bocinets i anar al parc a donar-les als coloms. Però fa dies que no hi va. La seva mare diu que els coloms han marxat, que ja no són al parc. La Mar és llesta i sap que els coloms sempre vénen si hi ha menjar al voltant.

“Potser no els han agradat les galetes”, pensà mentre mirava per la finestra.

“Què fas Mar? Vine, anem a fer galetes!”

“Galetes? Han tornat els coloms?”

L’olor de les galetes sortia per la finestra. La Mar les havia fet amb il·lusió per als coloms del parc. Però en el fons sabia que, per alguna estranya raó, no tornarien.

A l’escola li havien explicat que els coloms són ocells bruts, que hi havia gent que els enverinava perquè desapareguessin. La Mar no entenia gaire què volien dir amb “perquè desapareguessin”. “Això vol dir que no tornaran”, pensava amb tristesa.

“Ja estan les galetes! Va, anem a posar-les a taula que el teu pare arribarà aviat!”

Les dues van parar la taula pel dinar i posaren les galetes per postres.

El pare, però, no apareixia. No era el primer cop que passava així que la mare no va pensar a trucar-lo. Va dir a la Mar que dinés, mentre ella guardava la resta del dinar al forn.

“I les galetes?”, digué la Mar.

“Menja-te-les o guarda-les a la nevera. Però saps que al teu pare no li agraden”

“On és el pare?”

“Treballant, Mar. Ves a jugar a l’habitació.”

La Mar és una nena d’uns set o vuit anys. Té els cabells rossos o castanys, depenent de la llum. És alegre i eixerida. Li agrada dibuixar, jugar amb els cotxes i les nines i sobretot fer que la seva mare no estigui trista. Sovint, fa dibuixos davant la finestra del menjador. El pardal segueix a la nevera i la Mar es decideix a fer un nou dibuix.

“Faré coloms”, pensa amb deteniment.

“I menjaran galetes! Segur que veuran que els recordo i tornaran al parc!”

“Mar! Ajuda’m a estendre la roba. Quan acabis el dibuix anirem una estona al parc amb els veïns”.

El rellotge tocà les sis de la tarda. El dia estava ennuvolat i preveia tempesta. Tot i això, la Mar i la seva mare surten per anar al parc amb el veí i els seus fills. En Guillem fa temps que és divorciat i viu amb la seva filla de tres anys i el seu fill de vuit. Feia temps que no sortien junts al parc. Pocs minuts abans de sortir per la porta, arribà el pare.

“Papa, hola!”

“On aneu?”

“Al parc! Donarem galetes als coloms!”

“Saps que no m’agraden els coloms.”

“Mar, surt a fora vejam si veus el veí.”

“Sí, mama!”

La Mar surt i s’ho mira des de fora amb la petita Anna i en Pau, fills d’en Guillem.

“On vas?”

“Anem al parc, a passejar una estona.”

“No m’agrada. No em cau bé i ho saps.”

“Qui? Necessito estirar les cames i a la Mar li agrada anar-hi.”

“Pugem a casa?”, diu agafant-li la mà.

“No, la Mar vol anar al parc. Li he promès.”, diu apartant la mà violentament.

“Ah!”, fa l’Anna.

“Fan jocs de palmes? Què diuen? No reconec la cançó”, diu en Pau.

“Deixa que vagi amb el teu veí.”, diu ell.

“No. Vull prendre l’aire jo també.”

“Va, anem.”

“Sí, jo sé quina és!”, diu la Mar i entra a la porteria.

“Mama, què no vens? Ja feia estona que esperaven!”

La mare surt de la porteria i comencen el camí cap el parc.

“Mama, què tens?”

“Res, fa una mica de fred.”

“Vols que tornem i agafes la jaqueta?”, diu en Guillem.

“No, no cal. Estic bé, gràcies”, diu dibuixant un somriure.

Els ulls, però, no menteixen. De camí al parc sap que no ha fet bé de marxar i s’esgarrifa de pensar en la tornada.

“Mama, em puc quedar a casa d’en Guillem a dormir avui?”

“Demà has d’anar a l’escola”.

“No pateixis. Es pot venir amb nosaltres. Així descanses. Últimament fas mala cara”, diu en Guillem.

Un cop han arribat del parc, la Mar se’n va a dormir amb els veïns i la seva mare a casa seva.

“Que dormis bé, mama!”

“Porta’t bé, d’acord? Demà, et quedes a dinar a l’escola. Enrecorda’t. Però truca’m, d’acord? A la tarda t’aniré a buscar i si no tens gaires deures anem al parc que avui no feia gaire bon dia.”

“Sí! Dóna-li això al pare!”, digué la Mar mentre li donava el dibuix d’un colom a la seva mare.

“Sí, bona nit! Porta’t bé!”

La porta es va tancar i va començar a buscar les claus per la bossa. De seguida es va posar nerviosa i de sobte, hi va haver un llamp. Després un tro va sentir-se a tot l’edifici. La tempesta havia arribat i no tenia previst marxar. Ella seguia sense trobar les claus. Va sentir com un calfred li estremí el cos. Palplantada, mirant la porta es va espantar. Se li havia fet un nus a la gola i un fort neguit li oprimia el pit, que li impedia respirar.

Un cop ha trobat les claus, intenta obrir la porta però la clau es trenca. El bocí ha quedat dins i la resta és a terra. No li queda més remei que picar el timbre. El timbre, però, no funciona. Rabiosa, li dóna un cop mortal a la porta i aquesta s’obre. Roman sorpresa uns instants davant la porta. No se sent res al interior del pis. Lentament, com un lladre avança uns passos i travessa la porta. Comprova, com un policia, tots els racons. Tanca silenciosament la porta i avança sigil·losament cap a la cuina. El dibuix de la nevera ha caigut. Ella ho veu i s’ajup a recollir-lo. Però una brisa d’aire, que havia entrat per la finestra, desplaça el pardal uns metres. Gatejant, arriba fins on s’ha aturat el dibuix i l’agafa. Mentre mira el dibuix nota una altra presència davant seu. Per un instant pensa que l’aire ha dut un nou objecte. De seguida s’adona que està equivocada. Són uns peus. Els reconeix fàcilment i un calfred li torna a recórrer el cos. Les mans, que subjecten el dibuix, canvien de color progressivament. S’han tornat pàl·lides, d’un color blanquinós que recorda al d’un cadàver.

La foscor ha marxat i el Sol insisteix a obrir-se camí. És incapaç de moure’s. Els ulls li pesen, les cames fan força per seguir estirades i els braços resten immòbils. Aconsegueix obrir els ulls i es veu estirada al terra. De sobte, un seguit d’imatges la sobresalten.

“Un somni? Segur, per un moment he cregut que era real”, pensa.

Riu alleujada.

Li és difícil aixecar-se. Ho intenta però les cames no li responen i els braços no tenen prou força. Comença a espantar-se i gateja cap al bany.

Amb impuls aconsegueix agafar-se al moble del bany i s’aixeca. Es troba davant el mirall i xiscla com si un fantasma l’hagués travessada. Rígida, gelada, semblava una altra persona. S’adona que no era el primer cop que veia aquell rostre. El soroll del telèfon la fa reaccionar.

“Si?”, diu amb veu amarga.

“Mama, sóc jo! Truco del cole! Mama?”

“Sí, t’aniré a buscar quan surtis.”

“Què et passa?”

“Res, estic una mica cansada. Ens veiem després.”

Va a buscar la Mar a l’escola i marxen cap el parc.

“Mama, avui no fa sol.”

“No, avui tampoc. La tempesta va esclatar ahir però no sembla que tingui intenció d’anar-se’n.”

“No t’amoïnis, mama. Dintre de poc tornarà a sortir el sol”, somriu.

“Sí. Podré lluir aquestes ulleres pel carrer sense que em mirin malament”, pensa i somriu tímidament.

Tornen a casa i la Mar es sorprèn. El dibuix de la nevera està mig estripat i el del colom és a l’entrada, trencat per la meitat.

“Què ha passat?”

“On?”

“El dibuix! Per què està trencat? Ha estat el papa? Ara els coloms no tornaran!”

Passen els dies i les setmanes.

“Mama, demà és el cumple del papa.”

“Sí, ja ho sé.”

“Li fem un pastís? Em van donar una recepta a l’escola l’altre dia.”

“D’acord, com vulguis.”

“Li podem dibuixar un colom de xocolata?”

“Al teu pare no li agraden.”

L’endemà el pare entra a casa. La taula és parada i el pastís és al centre. Però només hi ha un plat i una cullera. La Mar i la seva mare són al balcó.

“Mama! Una oreneta ha caigut aquí!”

“Sí, la veig! Això vol dir que la primavera ja és aquí!”

“No més tempestes?”

“No ho sé”.

“Però ha caigut, què fem?”

“Té les ales llargues, veus que les té enganxades al terra? Així no pot volar. L’has d’agafar i llençar-la a l’aire.”

“Caurà!”

“No, ella mateixa estendrà les ales i volarà per si sola.”

El pare s’apropa a la taula i ensuma el pastís. Agafa la cullera i un tros de pastís. S’ha emportat el cap del colom.

La Mar el mira amb l’oreneta a les mans.

“Mama, el papa ha arribat i ja està menjant-se pastís!”

“És veritat. Anem!”.

“No, no! L’he fet només per ell. És el seu aniversari”.

La mare la mira desconcertada.

La Mar llença l’oreneta i aquesta estén les ales i surt volant. El pare no se n’adona i segueix menjant pastís. La Mar riu, com si no pogués parar de fer-ho.

“Ha arribat la primavera! Tot anirà bé mama, ja ho veuràs”.

“Sí, demà començarà un nou dia”.

El pare continua menjant pastís. La Mar mira la seva mare i somriu amb complicitat, ja és aquí la primavera.

Agraeixo molt a totes aquelles persones que s'han llegit aquesta història. Les crítiques, suggeriments, comentaris, independentment de si eren positius o negatius m'han ajudat molt, si més no pels pròxims relats. Aquest és el primer que feia seriosament i me n'alegro molt que la Mar tingui tants fans. Em pensaré de muntar un club de fans d’ella... Li tinc molta estima a aquest personatge perquè és el primer i perquè vaig gaudir molt amb les seves converses. Si els qui ho llegiu teniu alguna cosa a dir, endavant amb els comentaris! No us talleu, només faltaria. Qui mana és qui llegeix. Sou vosaltres els que us imagineu els personatges d'una manera diferent que jo més enllà de les descripcions que jo pugui fer d'ells i elles, tot i tenir coses en comú. Novament, moltes gràcies per tots els comentaris. Suggeriments, crítiques i comentaris de família, amigues i amics, i en especial una professora d'universitat, m'han animat molt a seguir escrivint. Un text no pren vida fins que és llegit. Per això, sou vosaltres els qui heu donat alè a la Mar, la mare, el pare, en Guillem, en Pau i la petita Anna. Sense vosaltres, ells i elles són borralls escrits sense sentit fruit d'unes idees i pensaments d'unes hores, dies i setmanes que no van enlloc.

Recuperant realitats (VII)

2007-07-19T15:03:00.000+02:00

Un homenatge.

Data del 10/07/2007.

b
lank

(in
dret
s

per
so
nes

e
l
som
n
i
i

sol

i

tàri
A
)

sh
eet

Recuperant realitats (VI)

2007-07-19T14:58:00.000+02:00

Un altre haiku, a la desesperada...

És posterior als anteriors, uns dies només però el dia exacte no el vaig apuntar.

Will you...?

Will you find out then

Why are my words crying out,

Why do my tears write?

Recuperant realitats (V)

2007-07-19T14:50:00.000+02:00

Experiments amb Haikus.

Són del mes de maig. No sé el dia exacte perquè no me'l vaig apuntar.

Remember

El record
de la vida passada
hi és present

Aquelles hores
lliris i gesamins
ensorrats ara

Avança l'hora
el rellotge acabat
la sang aturada

Recuperant realitats (IV)

2007-07-19T14:36:00.000+02:00

No sé pas si algú sap el per què d'aquest escrit.
La visió de les coses pot canviar en qüestió de segons. Tot i que el món i les coses que el formen segueixen i seguiran igual després que marxem, els teus pensaments, idees, sentiments i diferents situacions te'l fan veure amb diferents ulls cada dia. Els colors apagats són cada cop més apagats quan estàs trista. En canvi, si estas alegre fins i tot el color rosa et pot semblar fantàstic.
En moments d'alegria aquest escrit s'hauria convertit en deixalla o estaria reciclant-se entre els papers. No ha sigut així i encara que el meu estat d'ànim canvia totalment quan el torno a llegir, me n'alegro seguir-lo conservant.
Aquest escrit data del dia 19.03.2007.

Felicitació

No hi ha cap dia que la casa deixi d’estar buida. El color de les parets és cada cop més pàl•lid. La casa ens va arraconant i furiosament ens empeny a la terrassa.

Ha arribat la primavera. Però, els ocells no canten. La llum els obliga a estar desperts i, mirant al buit, passen el dia esperant ansiosament la nit. El gat tampoc juga com ho feia. Només dorm, no menja, i resta en el lloc que fa un temps estava ocupat.

Ella ho carrega a les espatlles. Ha emmudit, no diu paraula. Mira i el rostre no menteix. El temps ho cura tot, diuen. Per a ella cada minut l’esgota, la mortifica. La cuina és el seu refugi. Les hores cuinen plats diferents, per ningú. Pensa que estaran celebrant plegats el seu sant. El fill li podrà donar els regals que tenia guardats tots aquests anys i ella espera, impacient, el dia de la retrobada.

Recuperant realitats (III)

2007-07-19T14:28:00.000+02:00

Sí, tercera part. Tot i que sóc dona de lletres sé comptar i sé que després de la primera part vé una segona. La segona part no la penjaré encara. Serà l'última perquè és la que més m'agrada i perquè entre d'altres coses encara està pendent de revisió. És l'únic escrit que sí he revisat faltes i pròximament el contingut perquè m'he pres un pèl en serio aquest tema d'escriure. Per això deixem la segona part pel final i continuem amb la tercera. La tercera i la quarta part van estretament lligades perquè les vaig escriure successivament.

Aquest escrit data del dia 18-03-2007.

Hi ha algú a qui no li agradi viatjar?

Tres o Tres mil vides

Viatjaré a indrets que mai he trepitjat. Trepitjaré ciutats que mai he visitat. Visitaré persones que mai envelliran. Jugaré a ser Déu. Viuré mil vides, seré immortal. Seré dona, home, animal i cosa. I mar, vent, foc i aigua alhora. Seré present, passat i futur. Faré, seré, viuré allò que sempre he somiat. Sense testimonis si altres ulls no decideixen seguir-me en el meu viatge.

Segueix-me. Et guiaré per indrets que mai has trepitjat. Trepitjaràs ciutats que mai has visitat. Visitaràs persones que mai envelliran. Viuràs mil vides que jo ja he viscut. Miraràs el present, el passat i el futur en un instant. Començaràs un viatge. Faràs realitat un somni o l’apagaràs per sempre.

Immòbil, pensatiu, pacient. Somiarà, solitari, que algú l’acompanya. Entusiasmat, alegre, apassionat. Sempre romandrà esperant, ansiós, que algú el descobreixi.

Recuperant realitats (I)

2007-07-19T14:24:00.000+02:00

"Recuperant realitats" seran unes entrades que posaré en aquest bloc, que pertanyien a l'altre bloc que tenia. Era una sèrie d'escrits que van sorgir en determinats moments. No estan revisats, ni corregides les faltes, en el cas que hi hagin, perquè ho he volgut deixar tal i com van sortir. Considero que són els primers bocins de realitat que vaig empassar-me moments abans d'escriure'ls i per això prefereixo conservar-los tal i com els vaig escriure. Alguns ni tan sols estan acabats. Els considero, també, el meu petit diari de fa uns mesos i del darrer any, que em van ajudar a fugir. Suposo que per això els hi tinc estima, encara que literàriament no són cap tresor. Per mi si ho són perquè, com deia, em van ajudar a expressar-me i treure tot el que tenia a dins. Aquesta primera part és una història no acabada i tot i que està plena de tòpics és quasi real perquè alguns tòpics provenen de la realitat propiament dita. Si no haguessin succeit potser no se'ls anomenaria tòpics, o ni tan sols existirien.

Aquest escrit data dels dies 16-17/08/2006

Crònica d'una realitat:

Abans tot era fantàstic, creies que era el millor home del món i amb el que volies viure eternament. Tot és molt bonic si restes callada, només escoltant. Però tot són flors i violes i ocellets així que mentre segueixi així, tot anirà bé. Ets en un núvol, i ell és el millor de tots els homes amb el que t'has trobat. Encara no us heu casat, no cal córrer, primer viureu junts i demà ja veurem.

I sense adonar-te tot comença un dia. Esteu en un sopar amb uns amics, en aquell restaurant que tant li agrada al teu xicot. Com és normal, estan parlant d''un tema que t'interessa i creus que tu també hi has de dir la teva. Intentes integrar-te a la conversa però ell et diu que t'esperis que havia de parlar. Passada una estona, creus que ell ja havia acabat de parlar i intentes, de nou, afegir-te a la conversa però és impossible doncs et mana a callar un altre cop. Finalment, ja estàs cansada i vols parlar, doncs creus que són els teus amics també i bé has de poder participar en la conversa! Insisteixes, intentant dir més de tres paraules seguides però ell diu "Calla, que no en saps res tu!" I el primer cop que t''ho fa tu et sents impotent i penses en aixecar-te i fer-li una cara nova, però en comptes d''això optes per no fer cap numeret i dir-li que potser s''estava passant una mica i que tu també tens dret a opinar. Ell no t'escolta, o això sembla, i segueix parlant amb els amics.

La noia que és la teva amiga, comença a sospitar que potser el teu xicot no és tant amable com sembla, però creu que allò és fruit de la casualitat, que potser havien discutit aquell dia i que estaven tots plegats una mica nerviosos.

Acaba el sopar i aneu cap a casa. De camí cap a casa tu no goses obrir la boca i ell camina ferm i convincent. Però un cop a casa, allò s'ha de solucionar i t'acostes a ell. Intentant solucionar la petita discussió del restaurant t'adreces al teu xicot. Li dius que no entens com t'ha pogut respondre així i que si s'havia molestat per alguna cosa era millor parlar-ho. Et respon exigint-te que no el tornis a deixar en ridicul davant els seus amics. Tu li contestes que "els seus amics" també són els teus i que intentar debatre en una conversa no és deixar en rídicul a ningú. De cop, li canvia l''expressió de la cara, tu no l'havies vist mai així. T'esgarrifes, i ell et dóna una hòstia. Tu, naturalment, t'hi tornes donant-li més fort però ell et dóna un cop de puny que et deixa caure al terra. T'espantes i dubtes si t'has d'aixecar o no, si li has de tornar el cop de puny... Però no et dóna temps, t'ha agafat pel braç, t'ha aixecat i creus que et demanarà perdó. Et posa contra la paret i amb la mirada d'abans et diu que el pròxim cop que li aixequis la mà et mata.

Ell es queda veient la tele, i tu marxes a l'habitació intentant comprendre que és el que havia passat. T'asseus al llit i notes que quelcom cau per la cara. No són llàgrimes, t'has quedat gelada, és sang. T'eixugues com pots la cara i sobretot el nas. Això t'hauria de posar alerta, i de fet ho fa, i penses que l'endemà mateix marxaràs a casa els teus pares i que te n'oblidaràs de tot i sobretot d'ell. Decideixes que no cal esperar a l'endemà, que marxes aquella nit mateix; a l'endemà ja veuries que faries. Potser les coses s'havien calmat, l'estimes massa com per oblidar-lo. T'aixeques decidida a fer-ho, però el teu xicot entra a l'habitació. D'acosta a tu, plorant, et diu que ho sent moltíssim, que no sap què ha fet, anava una mica begut pel sopar i no sabia el que és feia. Estava nerviós i estressat per la feina, últimament el seu cap no li deixava en pau... Plora desconsoladament i està de genolls davant teu. Penses que el que has de fer és donar-li una patada al cap, però ell comença a donar-se cops al cap contra el terra. El mires, et fa pena, creus que potser és veritat, però que s'havia passat. Ell et mira i et diu que t'estima molt i que no tornarà a passar. I tu t'ho creus i l'abraces.

Passen uns mesos i tot torna a ser flors i violes i ocellets. I arriba el moment de casar-vos. Ets feliç, ja gairebé no te'n recordes d'aquella "discussió". El teu xicot és el de sempre.

Ja esteu casats, i tu estàs embarassada. Malgrat ell no va rebre la notícia amb gaire bona cara, tu te n'alegres moltíssim perquè tindràs una nena i aviat podràs pentinar-la i jugar amb ella.

Fas el dinar i us seieu a taula. Et serveixes i comences a menjar però ell no es mou. Et mira i et diu que li serveixis el dinar. Tu no vols discutir, aquell dia és el millor de la teva vida i li poses el dinar al plat. Comenceu a dinar, i com esteu molt callats, comences a explicar-li que ja tens ganes de que neixi la nena, i que creus que li has de posar un nom ben bonic, que li faràs trenes... Ell deixa anar un crit, et diu que ja en té prou de sentir-te, que vol dinar tranquil. Es repeteix la mateixa discussió que fa uns mesos, aquest cop tu estàs embarassada i et fa por haver perdut la filla.

Agafes la baixa per malaltia uns dies, li dius al teu cap que has agafat una grip i que la metgessa t’ha dit que hauràs d’estar al llit una setmana. Et fa por sortir al carrer, però ho has de fer. Has d’anar a comprar, doncs la nevera està buida. Al mirall veus que no fas gaire bona cara, però que almenys amb els blaus que et va deixar als ulls, no se’t notaven les ulleres de no dormir en tota la nit. És hivern i fa un fred que pela, però agafes unes antigues ulleres de sol, que acostumaves a posar-te quan sorties a l’estiu. Vas al mercat, et costa caminar però intentes que la coixesa no es noti gaire. El peixater et pregunta, com es pot anar amb ulleres de sol en ple hivern! Li dius que tens conjuntivitis i que la metgessa t’ha dit que és millor dur ulleres.

Arribes a casa i no pots més, el teu marit no hi és així que penses que és un bon moment per marxar, a casa dels teus pares estaràs millor. No obstant és una idea que marxa del cap ràpidament. Penses en la teva filla, no la vols deixar sense pare, se l’estima molt.

Arriba el teu marit, no ha tingut un bon dia a la feina, i mentre esteu dinant en silenci et diu que has de deixar de treballar definitivament. Li dius que això no pot ser, és impossible, t’agrada la teva feina! Li dius que la deixaràs el temps necessari, amb la baixa per maternitat però que després hi tornaràs. Et respon que el seu cap li ha apujat el sou i que amb el seu ja tindreu prou, i que és clar algú s’ha d’ocupar de la nena. T’ho repenses, la nena ha de créixer amb la mare al seu costat i de fet si ja podeu sobreviure amb un sou... Al dia següent, vas a parlar amb el teu cap i deixes la feina.

Passen uns dies i t’avorreixes, estàs cansada ja d’estar-te a casa tots els dies. El teu marit no hi és i les teves amigues et truquen per anar a sopar aquella nit i tu decidida els hi dius que sí, fa temps que no les veies. Arriba la nit i t’arregles per anar a sopar. El teu marit et veu i et pregunta què fas i on vas. Li dius i dóna un cop a la paret del teu costat, et diu no pots que les teves amigues no són aigua clara. “Mira si fa temps que no et truquen per sortir, només et tenen enveja, tu t’has casat i estàs embarassada”. Si, feia temps que no et trucaven i no entenies perquè, ell sempre agafava el telèfon i mai era per tu. Agafes el telèfon i dius que aquell dia és impossible, t’ha sortit un imprevist.

Sense adonar-te passen els anys, la teva nena ja té deu anys, sembla que les pallisses s’han reduït però un dia ell no arriba a casa. T’amoïnes, són més de les dues de la matinada. Es sent la porta, i vas a veure que li ha passat. Havia estat al bar i està borratxo, et diu que el seu cap li ha acomiadat perquè s’entenia amb la seva dona . Aquell cop no havies alçat més la veu que ell, no havies respirat més fort, ni tan sols li havies mirat malament, no hi havia cap raó... Ell s’ha quedat a dormir la mona al sofà, i notes que algú et crida però no l’acabes de sentir bé. Obres els ulls, la teva nena t’està cridant i no deixa de plorar. T’aixeques com pots, i ella t’abraça. Va a l’habitació, i et porta una bossa plena de roba. Entens que aquell dia ja és el definitiu, no penses aguantar més. Ell es desperta i et diu que com obris la porta i marxis et seguirà sempre i que algun dia t’agafarà, tu ets només d’ell. Però amb ràbia, agafes la porta i marxes.

Arribes a casa dels teus pares, ploreu i parleu tota la nit. Passen dos o tres dies i vas a l’escola a buscar a la teva filla però sents que et segueixen. Potser és la por que et juga una mala passada o és que realment hi ha algú que et segueix.

Vas a denunciar, hi tens tot el dret, encara no han marxat les marques que et va deixar l’últim cop. No confies en la justícia així que agafes un ganivet de la cuina, per si un cas, per prevenir i sentir-te més segura.

I així començà tot...

2007-07-15T14:11:00.000+02:00

Hi havia una vegada un regal indecís. Indecís com era es posà nerviós i no sabia quin camí agafar. Creia que si no s'afanyava no arribaria a l'hora establerta. No coneixia exactament quina era aquella hora però no volia arribar tard a la cita.

El pastís no estava encara fet, ni els globus inflats. La taula no estava parada, les cadires no estaven col·locades i cap persona havia aparegut encara.

"Quin camí agafo?", pensà el regal. "Només hi ha dos camins possibles. L'un és curt i veig el final del camí aviat. El vent aquí m'acompanya i el cant dels ocells m'empeny a caminar", va seguir dient mentre rumiava quin camí agafar.

Sí, hi havia una alegre brisa i els arbres lluïen totes les seves fulles. Eren verdes i cap s'atrevia a llençar-se al buit. No era l'hora i elles ho sabien.

Mirà el segon camí i el rostre li va canviar totalment.

"El segon camí és més llarg!", exclamà. El seu rostre expressava terror. El camí era llarg i hi havia quelcom que hipnotitzava. "És més llarg i no puc veure el final! Els arbres han perdut les fulles i el vent bufa impedint avançar com si al final del camí m'esperés quelcom horrible. Els núvols s'estan amuntegant! No esbrino que és el que em volen dir!".

De sobte, es posà neguitós, nerviós i angustiat. "Ja he perdut massa temps! No sé que faig aquí! No arribaré, no arribaré!!"

Decidit, va agafar el primer camí.

"Si agafo aquest camí arribaré més d'hora. Si m'afanyo arribaré aviat a la cita".

Mentre caminava escoltava els ocells cantar. Volia aturar-se però ell sabia que no era possible. Si s'aturava un instant arribaria tard.

I sí, efectivament, arribà d'hora a la cita. Tant d'hora que, com no havia previst, el pastís no estava fet, ni els globus inflats, ni la taula parada, ni les cadires col·locades i cap persona havia aparegut encara.

"He sigut una sorpresa? I per això m'he neguitejat? Doncs a partir d'ara no seré un regal sorpresa mai més! Encara que arribi tard agafaré els camins llargs, siguin quin siguin els vents i els núvols que m'acompanyin. M'aturaré sempre que ho cregui necessari, per observar com les fulles rumien i els ocells canten".

I dit i fet, el regal va decidir no ser un regal sorpresa mai més.

I amb un petit relat comença el meu bloc. És i serà un lloc on els meus sentiments, pensaments i idees es veuran reflexades. No és tinta però és una via més per deixar les idees lliures de prejudicis, de tabús i de qualsevol tipus d'obstacle.
Ara i aquí, once upon a time una història que comença, un camí que agafo i que espero que sigueu moltes i molts els que el compartiu amb mi.